# started 2014-09-02T08:16:01Z "Un adagi (del llatí adagium), altrament dit màxima, és una sentència moral, un refrany o una norma, manifestada en llenguatge concís i ponderat, que conté una regla de comportament moral o profitós."@ca . "Una abadia (del llatí abbatia, que deriva del sirià abba, que vol dir \"pare\") és un monestir cristià governat per un abat o abadessa, que és el pare o mare espiritual de la comunitat, i que s'elegeix per un determinat nombre d'anys o per tota la vida.Per tal que un monestir es regeixi per un abat i tingui categoria d'abadia, cal que es compongui d'un mínim de quinze monjos amb els vots solemnes fets."@ca . "L'arqueologia submarina o subaquàtica és una branca de l'arqueologia que estudia el passat a partir de les restes materials d'origen humà trobades en mars o llacs, principalment restes de naufragis, però també ports o poblacions que han quedat submergides per causes diverses."@ca . "L'acampada o càmping (de l'anglés camping) és una activitat comunament a l'aire lliure que implica passar una o més nits en una tenda, carpa o caravana, generalment amb la finalitat d'allunyar-se de la civilització i gaudir de la naturalesa. No obstant això, existeixen acampades amb altres fins, enmig de la civilització o fins i tot sota sostre, com és el cas dels refugiats per catàstrofes naturals o fins i tot el de manifestants.Acampar és una activitat que va esdevenir popular a principis del segle vint. Els aficionats a l'acampada freqüenten paratges nacionals o altres llocs d'interés natural.L'acampada també es pot fer servir com a alternativa barata d'allotjament per als assistents a esdeveniments que duren alguns dies, com festivals de música o trobades esportives. En aquestos casos, els organitzadors ofereixen un terreny d'acampada i alguns serveis bàsics. En qualsevol cas, el càmping no necessàriament s'ha de relacionar amb una alternativa barata: hi ha una àmplia gamma de preus, depenent del renom, la història i els serveis que ofereixi el càmping."@ca . "L'alpinisme és un esport que consisteix a fer ascensions a muntanyes elevades, generalment d'un cert grau de dificultat. És considerat habitualment una de les modalitats del muntanyisme."@ca . "Un accident geogràfic és una unitat geomorfològica. En general, els accidents geogràfics es defineixen per la seva forma, superfície, i ubicació en el paisatge. Com a part del terreny, són també elements topogràfics. Els accidents geogràfics es classifiquen per característiques com l'elevació, el pendent, l'orientació, l'estratificació, l'exposició de roca i els tipus de sòl. Exemples d'accidents geogràfics són els penya-segats, les valls, etcètera. Els oceans i continents són els accidents d'ordre màxim. Els elements genèrics dels accidents geogràfics són aquelles parts que poden observar-se, com les fosses, els canals, les crestes, els passos, els estanys, els plans, etcètera. Sovint es pot extraure models digitals d'elevació usant algunes tècniques automàtiques o semiautomàtiques.Diversos factors, des de la tectònica de plaques a l' erosió i la sedimentació, poden generar i alterar accidents geogràfics. Altres factors biològics també poden influir-hi, com és el cas de les plantes en el desenvolupament de les dunes i els saladars i dels corals i algues en la formació d'esculls.Molts dels termes no s'apliquen únicament a característiques de la Terra, ja que també poden ser usats per a descriure característiques de la superfície d'altres planetes i objectes semblats en l'Univers."@ca . "El terme addicció és utilitzat en un ventall ampli de contexts per a descriure una inclinació, una obsessió, una obligació o una dependència física o psicològica excessiva. Alguns exemples d'addicció poden ser l'addicció a les drogues (drogoaddicció), als videojocs, al joc (ludopatia), al tabac (tabaquisme), a l'alcohol (alcoholisme), a l'ordinador, a la pornografia, al menjar, entre altres.En terminologia mèdica, una addicció és un estat en què el cos depèn d'una substància per a funcionar normalment, i desenvolupa una dependència física cap a aquesta, com en el cas de la drogoaddicció. Quan la droga o la substància de què algú depèn se li retira, això causa en el malalt una síndrome d'abstinència, que presenta un conjunt característic de símptomes. En el camp de la psicologia, una addicció no està associada necessàriament amb un ús abusiu d'una substància, ja que aquesta forma d'addicció es pot generar fins i tot seguint la medicació d'un tractament mèdic convencional, prescrit per un metge.L'OMS, per exemple, ha utilitzat els termes \"habituació\", \"farmacodependència\", \"ús perjudicial\" i altres per a referir-se a l'ús de substàncies, cosa que reflecteix la discussió a l'interior dels diversos comitès que s'han format per discutir el tema.En l'actualitat existeix un cert consens, no completament acceptat, que distingeix almenys dos fenòmens relacionats amb l'ús de substàncies psicoactives: addicció i dependència. Aquests dos fenòmens són completament diferenciables tant en la clínica com en la neurobiologia, conducta i tractament. Tanmateix, els dos grans manuals de consens al voltant dels trastorns psiquiàtrics (el DSM IV de l'American Psychiatric Association, i la CIE-10, de l'OMS) presenten una barreja dels seus signes característics.Originalment, addicte era qui seguia cegament al líder, sense criticar ni dir res (en llatí a-dicti: 'no dicció'). Després es va anomenar addictus a un 'esclau' per deutes. D'allà addictio: 'adjudicació, cessió al millor postor, consagració, dedicació'.No obstant això, l'ús comú del terme addicció ha ampliat el seu camp semàntic a la dependència psicològica. En aquest context, s'utilitza el terme en la drogoaddicció i els problemes d'abús de substàncies, però també es refereix als comportaments que no es reconeixen generalment com a problemes d'addicció, com l'addicció al menjar, al joc o als ordinadors. En aquest tipus d'accepció, el terme denota el comportament compulsiu d'un individu en realitzar alguna activitat específica, tot i les conseqüències perjudicials que pugui tenir per a la seva salut, el seu estat mental o la seva vida social."@ca . "Un àbac (del llatí abăcus, i grec άβαξ-ακος, que significa \"taula\") és una eina per al càlcul manual d'operacions aritmètiques, que consisteix en un marc amb filferros paral·lels per on es fan córrer boles. S'hi poden representar nombres enters o decimals. Per a representar un nombre es fa servir la base decimal on cada fil de boles representa les unitats, desenes, centenes, etcètera.L'àbac generalment s'utilitza per realitzar les operacions aritmètiques bàsiques (suma, resta, multiplicació i divisió).A més dels àbacs basats en boles o pedres també s'han desenvolupat àbacs que fan servir els nombres decimals. El primer va ser l'àbac de Gerbert, que el va inventar al voltant de l'any 1000 després d'haver après els nombres decimals a Vic i a Ripoll sota la protecció del comte Borrell II de Barcelona. L'Àbac neperià incorpora unes regletes que contenen la taula de multiplicar facilitant aquesta operació que amb l'àbac de Gerbert requereix la memorització de les taules. Les regletes de Genaille-Lucas milloren les de Napier i permeten llegir directament el resultat de la multiplicació sense fer sumes intermèdies.A l'Amèrica precolombina també s'havien desenvolupat instruments de càlcul basats en boles anomenats yupana i un sistema d'enregistrament de dades i nombres anomenat quipu. El seu funcionament es desconeix perquè els espanyols varen prohibir-ne i perseguir-ne l'ús i ensenyament. Els investigadors creuen que el yupana es feia sevir emprant els nombres de Fibonacci."@ca . "L'Atomium és un monument construït a Laeken amb motiu de la Fira Mundial de l'any 1958, celebrada a Brussel·les, que s'ha convertit en un autèntic símbol de la capital de Bèlgica. Realitzat en acer i alumini, el conjunt representa un cristall de ferro de 102 m d'altura, 30 m de longitud i 18 m de diàmetre, amb 9 esferes representant els àtoms de ferro."@ca . "Les arts plàstiques són les que es plasmen en objectes físics: els edificis (arquitectura), els volums materials (escultura), els colorants sobre una superfície (pintura i altres Belles Arts).Des del punt de vista dels elements compositius, en l'arquitectura són els espais, en l'escultura són els volums, en la pintura són els colors i les textures, i en el dibuix és la línia o el clarobscur. L'arquitectura i l'escultura necessiten les tres dimensions. La pintura i el dibuix s'han realitzat tradicionalment sobre superfícies planes (teles, paper, cartró, fusta), però les tendències més avantguardistes proposen nous suports per aquestes expressions gràfiques.Cal tenir present que les arts dinàmiques també es poden representar en objectes físics, però que no són l'objecte artístic en si mateix: per exemple, la música és un art dinàmica (i no pas plàstica) per molt que es pugui representar en una partitura o en un disc, ja que aquests objectes no són la música en si mateixa, la qual només és tal en forma sonora."@ca . "L'arquitectura és l'art de projectar o construir edificis i d'altres estructures físiques. Una definició més ampla també inclouria el disseny de tot l'ambient o entorn construït: des de l'urbanisme, passant per l'urbanisme, fins al disseny de mobles. És una de les sis belles arts. El professional que desenvolupa aquesta disciplina s'anomena arquitecte: planifica el projecte i sovint dirigeix les obres. Determinats edificis o altres construccions són percebuts com a símbols culturals i polítics i en algunes ocasions com a obres d'art, ja que poden ser considerats primàriament en funció de la seva forma o estructura sensible o de la seva estètica. El mot arquitectura ve del grec «αρχ» (cap, xef, qui té el comandament) i «τεκτων» (constructor o fuster). Així tenim que pels antics grecs l'\"arquitecte\" era el cap de la construcció i l'arquitectura era la tècnica o l'art de qui projecta i construeix els edificis i les estructures; pels antics grecs, el mot «Τεχνη» (techne) significa art o capacitat de fer alguna cosa.de El disseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulació creativa de la massa, l'espai, el volum, la textura, la llum, els materials, els plànols, i els elements pragmàtics, com ara els costos, la construcció i la tecnologia, per tal d'assolir un fi que és estètic, funcional i, sovint, artístic. Això distingeix l'arquitectura de l'enginyeria, la qual s'impulsa principalment per la manipulació creativa dels materials i les formes, en recórrer als principis científics i matemàtics.Diverses civilitzacions històriques sovint són conegudes principalment a través de les seves metes arquitectòniques, així com és el cas de diverses ciutats, regions i cultures. Alguns edificis, com ara les piràmides d'Egipte i el Colosseu romà són símbols culturals, i constitueixen una important baula de la consciència pública."@ca . "L'aikido és una art marcial japonesa pertanyent a la classificació de gendai budo, nom que reben les arts marcials modernes. Va ser fundat a principis del segle XX pel mestre japonès Morihei Ueshiba, conegut pels aikidokes com a Ō sensei (\"Gran Mestre\"). La paraula aikido (合気道) està formada per tres vocables japonesos, que signifiquen aproximadament: Ai = unió, fusió, coordinació, harmonia Ki = energia, esperit, alè vital Do = via ,camí, manera de viureEn conseqüència es diu que l'aikido és la via que ensenya a establir l'harmonia amb un mateix, amb els altres i amb l'univers sencer. També es defineix com la via de coordinació de l'energia del cos i la ment: \"Unifica't perquè puguis establir l'harmonia interna que et permetrà actuar en harmonia amb l'oponent\". Tècnicament hom considera amb un cert consens que l'aikido és fill de la Daito Ryu Aikijutsu (escola de jujutsu el representant més conegut de la qual -a banda de ser professor de Morihei Ueshiba- va ser Sokaku Takeda).A més, Ueshiba va estudiar altres arts marcials, algunes tècniques o estratègies de les quals també van ser incorporades a l'aikido tot fent-lo evolucionar.Encara que n'existeixen estils molt diferents amb molt diferents aproximacions a la pràctica, aquesta se sol caracteritzar pels següents trets: No hi ha kata ni pràctica en solitari. Una persona (anomenada tori, nage o shite) repeteix les tècniques demostrades per l'instructor ajudada per una o més persones (anomenades uke o aite) que li llencen els atacs \"idealitzats\" necessaris per a practicar la dita tècnica. Al cap d'unes quantes repeticions hi ha una inversió (o rotació en el cas de més d'un \"atacant\" de papers). Les tècniques de \"mà buida\" se solen complementar o reforçar amb l'aprenentatge de tècniques amb (o contra) armes. Per no prendre mal se n'utilitzen unes d'especials anomenades Tanto (\"sabre petit\"), amb la mida i la forma d'un ganivet. Bokken (\"sabre de fusta\"). Jo (\"bastó\"), d'uns 128 cm de llargada. Bo (\"bastó llarg\") amb una llargària equivalent a l'alçada del que la utilitza des del terra fins al nas. Es troba més a prop de les arts marcials de lluita (per constar \"grosso modo\" de projeccions i luxacions) que de les de percussió (boxa i/o cops de peu). Hom insisteix molt en la continuïtat i la fluïdesa dels moviments, a la respiració i a estar atent a l'\"adversari\" (tant per percebre el seu atac com per tenir-ne cura). No existeix la competició (excepte en l'estil tomiki i els que se'n deriven).↑ ↑"@ca . "L'agnosticisme és un posicionament religiós segons el qual l'existència o no d'un déu o una mitologia de deïtats és desconeguda i, per tant, irrellevant. A vegades aquesta falta de certesa o coneixements és un posicionament personal, relacionat amb l'escepticisme, en altres casos s'afirma que el coneixement sobre l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que tampoc es pot conèixer. En el primer cas parlem d'agnosticisme dèbil, mentre que en el segon d'agnosticisme fort. Finalment hi ha versions en les quals s'afirma que l'existència o no d'éssers superiors no només és desconeguda sinó que també és irrellevant o supèrflua. En general els agnòstics consideren que les religions si bé no són una part essencial de la condició humana, sí que ho són de la cultura i la història de la humanitat. Els agnòstics no són necessàriament antireligiosos, sinó que són respectuosos amb totes les creences que provenen d'una reflexió individual i honesta, i no d'un interès egoista, de la desesperació o de la pressió de l'entorn. L'agnòstic entén la fe només com una opció personal de cada individu que ell no compart